
Un espacio abierto sin prejuicios humanos. Aquí no cabe el racismo, sexismo, LGTBfobia ni el especismo (la discriminación en función de la especie). Soy una rata y estoy orgullosa.
Jo, EspartaKa
Ho he parlat amb la gent del pis i, finalment, tots i totes ens hem decidit a escriure aquest blog. Els meus companys diuen que hem de contar la nostra història.
Sóc una rata. Els humans diuen que sóc un "animal de laboratori". Classifiquen a la resta d’animals com a coses, amb adjectius que ens defineixen per la nostra utilitat per a ells. I totes són dolentes per a nosaltres, els animals que no hem nascut humans.
Al laboratori ens volen pel mateix que volen una proveta. Som un instrument d’investigació. I ens inoculen tota mena de productes, ens donen descàrregues elèctriques, ens fan emmalaltir i arribar a la psicosi, ens fan patir. Ens torturen i maten per a provar barres de llavis o productes de neteja. No importa que les provetes no puguen sentir i nosaltres si. Ens tracten igual.
Els humans també utilitzen les rates de laboratori per a altres coses. Jo, per exemple, vaig ser comprada al mercat d’esclaus per a que em mengés una serp esclava que, tancada a la seua pressó-vitrina de la mida d’una caixa, menja quan els seus "amos" ho decideixen. Jo sóc tranquil·la i pacífica; m’hauria capturat ràpidament, i la preuada "propietat dels humans", mostrada amb orgull a les visites, no hauria patit perill.
Però la serp es va morir abans de menjar-me. Segurament de pena, somiant, dins de la pressó-vitrina, amb un ample territori, ple de pedres sota les que passar la nit i on prendre la calor del gran sol, no d’una trista llum artificial. Somiant ser lliure com les rates que li permetrien sobreviure, i amb les que lluitaria per la vida en igualtat de condicions.
Ella morí mentre jo esperava, a la tenda distribuïdora d’esclaus no humans, dins d’una gàbia on no em podia moure. El traficant d’esclaus no estava molt content que jo estigués a la tenda, no era bo pel negoci. Quan ja tenia decidit donar-me com a "pèrdua" (matar-me i llançar-me a les escombraries) es trobà un humà i una humana amb els que ha començat la resta de la meua vida.
Sóc una rata. Els humans diuen que sóc un "animal de laboratori". Classifiquen a la resta d’animals com a coses, amb adjectius que ens defineixen per la nostra utilitat per a ells. I totes són dolentes per a nosaltres, els animals que no hem nascut humans.
Al laboratori ens volen pel mateix que volen una proveta. Som un instrument d’investigació. I ens inoculen tota mena de productes, ens donen descàrregues elèctriques, ens fan emmalaltir i arribar a la psicosi, ens fan patir. Ens torturen i maten per a provar barres de llavis o productes de neteja. No importa que les provetes no puguen sentir i nosaltres si. Ens tracten igual.
Els humans també utilitzen les rates de laboratori per a altres coses. Jo, per exemple, vaig ser comprada al mercat d’esclaus per a que em mengés una serp esclava que, tancada a la seua pressó-vitrina de la mida d’una caixa, menja quan els seus "amos" ho decideixen. Jo sóc tranquil·la i pacífica; m’hauria capturat ràpidament, i la preuada "propietat dels humans", mostrada amb orgull a les visites, no hauria patit perill.
Però la serp es va morir abans de menjar-me. Segurament de pena, somiant, dins de la pressó-vitrina, amb un ample territori, ple de pedres sota les que passar la nit i on prendre la calor del gran sol, no d’una trista llum artificial. Somiant ser lliure com les rates que li permetrien sobreviure, i amb les que lluitaria per la vida en igualtat de condicions.
Ella morí mentre jo esperava, a la tenda distribuïdora d’esclaus no humans, dins d’una gàbia on no em podia moure. El traficant d’esclaus no estava molt content que jo estigués a la tenda, no era bo pel negoci. Quan ja tenia decidit donar-me com a "pèrdua" (matar-me i llançar-me a les escombraries) es trobà un humà i una humana amb els que ha començat la resta de la meua vida.
dimarts, 30 de juny del 2009
dijous, 25 de juny del 2009
Perquè la igualtat també s'aplica a casa


"El hogar, la casa común, sigue siendo una asignatura pendiente para la igualdad. Los avances hacia la paridad en la corresponsabilidad doméstica y familiar, están siendo muy escasos y bastante menores que en otros ámbitos. Pareciera que los principios de la igualdad se diluyeran una vez cruzamos el umbral de nuestras casas. AHIGE recoge la idea de la paridad en política, donde se establece un mínimo del 40% de representación de mujeres u hombres y traslada esa idea también al hogar, en línea con el axioma de que, en igualdad, lo personal es político y viceversa."
dimarts, 23 de juny del 2009
“Mirad hijos de puta, aquí tenemos al toro”
“No causa sorpresa que tras la convocatoria y desde diferentes ámbitos en Coria, se afirme que no hubo agresiones verbales contra los defensores de los derechos de los animales. Teniendo en cuenta que para esta gente lo que le hacen a los toros no es maltrato, a quién puede asombrarle que no consideren sus expresiones como insultos y amenazas. No se le puede pedir un razonamiento coherente a quien tiene instalada la brutalidad en su mente y se siente orgulloso de ello.”
“Fue en ese momento en el que muchos habitantes de Coria lucieron su “yo” más rastrero, pues
cuando Tony Moore - el viudo de Vicki Moore, la activista inglesa que acabó muriendo como consecuencia de las numerosas cornadas recibidas en Coria mientras filmaba la cruel costumbre con la intención de divulgarla - estaba leyendo un comunicado en el que expresaba su repulsa por esta tradición y por lo que de sufrimiento implica para unos animales cuya capacidad sensorial es muy similar a la nuestra, la turba enardecida le cubrió de insultos y trató, sin conseguirlo, de humillarle. La serenidad de Tony Moore, la de la hija que tuvo con Vicki y la de su actual compañera, allí presentes también, contrastaron con la miserable mezquindad de un grupo de sujetos incapaces de frenar sus instintos violentos ni tan siquiera en un instante como ése ...”
“Fue en ese momento en el que muchos habitantes de Coria lucieron su “yo” más rastrero, pues
cuando Tony Moore - el viudo de Vicki Moore, la activista inglesa que acabó muriendo como consecuencia de las numerosas cornadas recibidas en Coria mientras filmaba la cruel costumbre con la intención de divulgarla - estaba leyendo un comunicado en el que expresaba su repulsa por esta tradición y por lo que de sufrimiento implica para unos animales cuya capacidad sensorial es muy similar a la nuestra, la turba enardecida le cubrió de insultos y trató, sin conseguirlo, de humillarle. La serenidad de Tony Moore, la de la hija que tuvo con Vicki y la de su actual compañera, allí presentes también, contrastaron con la miserable mezquindad de un grupo de sujetos incapaces de frenar sus instintos violentos ni tan siquiera en un instante como ése ...”
Etiquetes de comentaris:
Tortura taurina,
Violència
Orgull 2009
dimecres, 17 de juny del 2009
Presentació del llibre "Mis padres no lo saben”
dimecres, 10 de juny del 2009
Vida
Un missatge de Guareña, Badajoz:
“Qué rabia me da tener que contar esto una vez más...
“Qué rabia me da tener que contar esto una vez más...
Ayer sábado, Manuel salía a pasear como cada tarde, pero esta vez cambió su ruta. Cuando llevaba como 1 km. de camino, en medio del campo, oyó un perro ladrar, pero miró a su alrededor y no veía nada, más que un pozo a lo lejos... y le dió por asomarse. Lía os ladridos venían de allí dentro. Manuel llegó hasta mi casa, y me dijo que venía en mi busca porque era una urgencia, había encontrado un perro en un pozo y no sabía si era macho o hembra, el tamaño... Pensaba que el pozo podía tener unos 5 metros de profundidad, pero en ese momento estaba tratando la posible adopción de una mastina a la que estoy dando de comer hace varios meses y que aún no se deja comer, entonces Higinio, este otro señor con el que yo estaba hablando, dijo que el tenía un arnés y una cuerda de 20 metros y que se atrevía a bajar a buscar a este perrito. ¡Menos mal que Higinio vino con nosotros y con esa cuerda tan larga! porque el pozo tenía una profundidad de 18 metros. Y gracias a Dios, el pozo no tenía agua.
No sabemos cuánto tiempo llevaba allí. Sólo sabemos que es una pequeña bretona, de tamaño pequeño-mediano, ya mayorcita, bastante desnutrida, muy noble... qué os voy a decir que no veáis en su carita. Y que ella oyó a Manuel pasar por allí y ladró para pedir AUXILIO, si no hubiese ladrado no sabríamos que estaba ahí...
¿Podéis imaginaros qué muerte tan terrible?, en un pozo, a 18 metros bajo tierra, sin agua, sin comida, en medio de la nada... La pared del pozo tiene una altura de 1,40 m. que la perrita no podría haber saltado sola, TODOS IMAGINAMOS CÓMO DEBIÓ HABER LLEGADO ALLÍ DENTRO. Y es también un milagro que VIDA no tubiera ningún daño en sus huesos. VIDA está bien, fuera del pozo pero SIGUE EN LA CALLE, NO ENCUENTRO ACOGIDA NI ADOPTANTE ¿HAY ALGUIEN QUE QUIERA HACERSE CARGO DE VIDA POR FAVOR?
Con las prisas, se me olvidó la cámara de fotos para hacérselas dentro del pozo, pero no resulta una imagen demasiado agradable. VIDA estaba desesperada por salir de allí. Envío otras fotillos que hicimos una vez que la habíamos rescatado.
dilluns, 8 de juny del 2009
"La gente es muy lista y no le preocupa si Camps o yo somos culpables"
Sense comentaris.
Com diu El Ventano, el guanyador és aquest senyor:
"¿Por qué voy a tener que condenar yo el franquismo si hubo muchas familias que lo vivieron con naturalidad y normalidad? (...). Era una situación de extraordinaria placidez...".
Font: http://elventano.blogspot.com/2009/06/y-el-ganador-es.html
Com diu El Ventano, el guanyador és aquest senyor:"¿Por qué voy a tener que condenar yo el franquismo si hubo muchas familias que lo vivieron con naturalidad y normalidad? (...). Era una situación de extraordinaria placidez...".
Font: http://elventano.blogspot.com/2009/06/y-el-ganador-es.html
dijous, 4 de juny del 2009
I altra “tradició”
Amb l'entrada del solstici d'estiu, del 23 al 29 de Juny a Coria
(Càceres) es celebren les seues festes patronals, les Festes de San Juan. I, amb elles, arriba també la violència.
Aquestes festes consisteixen en soltar diversos bous, dos per dia, que són obligats a caminar per un recinte tancat, mentre els festers es diverteixen llançant-los dards mitjançant “cerbatanas”. Aquests dards es claven en tot el cos de l'animal: ulls, cara, testicles, etc. Quan l'animal no pot més, i els festers consideren que ja s'han divertit suficient, se li dóna el tir de gràcia, que acaba amb la seua vida i posa fi a la seua tortura. Unes hores més tard, altre bou correrà la mateixa sort.
(Càceres) es celebren les seues festes patronals, les Festes de San Juan. I, amb elles, arriba també la violència.Aquestes festes consisteixen en soltar diversos bous, dos per dia, que són obligats a caminar per un recinte tancat, mentre els festers es diverteixen llançant-los dards mitjançant “cerbatanas”. Aquests dards es claven en tot el cos de l'animal: ulls, cara, testicles, etc. Quan l'animal no pot més, i els festers consideren que ja s'han divertit suficient, se li dóna el tir de gràcia, que acaba amb la seua vida i posa fi a la seua tortura. Unes hores més tard, altre bou correrà la mateixa sort.
És aquesta una “tradició” a protegir? (Vídeos de CQC):
Etiquetes de comentaris:
Tortura taurina,
Violència
dimecres, 3 de juny del 2009
Mutilació genital femenina, altra “tradició”
“Me fui para que no me mutilaran”"Ester llegó desde Eritrea. Mary vino de Senegal. La vida de estas dos mujeres ha estado marcada por la mutilación genital que se practica en sus países. Ahora esperan que el Gobierno acepte su petición de asilo. Buscan refugio en España alegando persecución por razón de sexo.
Cuando su madrastra le dijo a Ester, de 21 años, que tenía un marido para ella, huyó de casa y de su país. No sólo le horrorizaba el matrimonio con un viejo desconocido. Sabía que, como marca la tradición de su tribu, el paso previo a la ceremonia era la ablación del clítoris. Y tenía terror a ese momento: "Mucha gente muere, es muy doloroso, amigas del colegio no han sobrevivido". "Me iban a llevar a una mujer para que me mutilara", relata en la sede de Valencia de la Comisión Española de Ayuda al Refugiado (CEAR), que ha tramitado la solicitud para lograr el estatuto de refugiada. "Así que cogí el dinero que encontré en casa y me fui".
Aquesta és només l’introducció; text senser a: http://lady-read.blogspot.com/2009/06/me-fui-para-que-no-me-mutilaran.html
dilluns, 1 de juny del 2009
PREMIS “SOMBRA”
Malgrat la meua decepció pel premi “Tortilla de Silicona” (el meu favorit era l’anunci de Campomuerte), els guanyadors són ...http://www.ecologistasenaccion.org/spip.php?article14632
Subscriure's a:
Missatges (Atom)



