Jo, EspartaKa

Ho he parlat amb la gent del pis i, finalment, tots i totes ens hem decidit a escriure aquest blog. Els meus companys diuen que hem de contar la nostra història.

Sóc una rata. Els humans diuen que sóc un "animal de laboratori". Classifiquen a la resta d’animals com a coses, amb adjectius que ens defineixen per la nostra utilitat per a ells. I totes són dolentes per a nosaltres, els animals que no hem nascut humans.

Al laboratori ens volen pel mateix que volen una proveta. Som un instrument d’investigació. I ens inoculen tota mena de productes, ens donen descàrregues elèctriques, ens fan emmalaltir i arribar a la psicosi, ens fan patir. Ens torturen i maten per a provar barres de llavis o productes de neteja. No importa que les provetes no puguen sentir i nosaltres si. Ens tracten igual.

Els humans també utilitzen les rates de laboratori per a altres coses. Jo, per exemple, vaig ser comprada al mercat d’esclaus per a que em mengés una serp esclava que, tancada a la seua pressó-vitrina de la mida d’una caixa, menja quan els seus "amos" ho decideixen. Jo sóc tranquil·la i pacífica; m’hauria capturat ràpidament, i la preuada "propietat dels humans", mostrada amb orgull a les visites, no hauria patit perill.

Però la serp es va morir abans de menjar-me. Segurament de pena, somiant, dins de la pressó-vitrina, amb un ample territori, ple de pedres sota les que passar la nit i on prendre la calor del gran sol, no d’una trista llum artificial. Somiant ser lliure com les rates que li permetrien sobreviure, i amb les que lluitaria per la vida en igualtat de condicions.

Ella morí mentre jo esperava, a la tenda distribuïdora d’esclaus no humans, dins d’una gàbia on no em podia moure. El traficant d’esclaus no estava molt content que jo estigués a la tenda, no era bo pel negoci. Quan ja tenia decidit donar-me com a "pèrdua" (matar-me i llançar-me a les escombraries) es trobà un humà i una humana amb els que ha començat la resta de la meua vida.

dimecres, 3 de juny de 2009

Mutilació genital femenina, altra “tradició”

“Me fui para que no me mutilaran”

"Ester llegó desde Eritrea. Mary vino de Senegal. La vida de estas dos mujeres ha estado marcada por la mutilación genital que se practica en sus países. Ahora esperan que el Gobierno acepte su petición de asilo. Buscan refugio en España alegando persecución por razón de sexo.

Cuando su madrastra le dijo a Ester, de 21 años, que tenía un marido para ella, huyó de casa y de su país. No sólo le horrorizaba el matrimonio con un viejo desconocido. Sabía que, como marca la tradición de su tribu, el paso previo a la ceremonia era la ablación del clítoris. Y tenía terror a ese momento: "Mucha gente muere, es muy doloroso, amigas del colegio no han sobrevivido". "Me iban a llevar a una mujer para que me mutilara", relata en la sede de Valencia de la Comisión Española de Ayuda al Refugiado (CEAR), que ha tramitado la solicitud para lograr el estatuto de refugiada. "Así que cogí el dinero que encontré en casa y me fui".

Aquesta és només l’introducció; text senser a: http://lady-read.blogspot.com/2009/06/me-fui-para-que-no-me-mutilaran.html

Hi ha un llibre que relata, pas a pas, tot pel que ha de passar una xiqueta:

MANRESA, K. El día que Kadi perdió parte de su vida, Barcelona, Ed. Blume, 1998.

1 comentari:

  1. Desde el blog en apoyo al “Premio Maria Amelia López Soliño” a la mejor bitácora escrita por una persona de la tercera edad, te agradecemos el cariñoso comentario de condolencia dejado en su blog y te animamos a estimular a los más mayores a seguir su ejemplo.

    Ojalá algunas "tradiciones" como ésta queden pronto erradicadas!

    Un saludo afectuoso.

    ResponElimina

Una miqueta de relax