Jo, EspartaKa

Ho he parlat amb la gent del pis i, finalment, tots i totes ens hem decidit a escriure aquest blog. Els meus companys diuen que hem de contar la nostra història.

Sóc una rata. Els humans diuen que sóc un "animal de laboratori". Classifiquen a la resta d’animals com a coses, amb adjectius que ens defineixen per la nostra utilitat per a ells. I totes són dolentes per a nosaltres, els animals que no hem nascut humans.

Al laboratori ens volen pel mateix que volen una proveta. Som un instrument d’investigació. I ens inoculen tota mena de productes, ens donen descàrregues elèctriques, ens fan emmalaltir i arribar a la psicosi, ens fan patir. Ens torturen i maten per a provar barres de llavis o productes de neteja. No importa que les provetes no puguen sentir i nosaltres si. Ens tracten igual.

Els humans també utilitzen les rates de laboratori per a altres coses. Jo, per exemple, vaig ser comprada al mercat d’esclaus per a que em mengés una serp esclava que, tancada a la seua pressó-vitrina de la mida d’una caixa, menja quan els seus "amos" ho decideixen. Jo sóc tranquil·la i pacífica; m’hauria capturat ràpidament, i la preuada "propietat dels humans", mostrada amb orgull a les visites, no hauria patit perill.

Però la serp es va morir abans de menjar-me. Segurament de pena, somiant, dins de la pressó-vitrina, amb un ample territori, ple de pedres sota les que passar la nit i on prendre la calor del gran sol, no d’una trista llum artificial. Somiant ser lliure com les rates que li permetrien sobreviure, i amb les que lluitaria per la vida en igualtat de condicions.

Ella morí mentre jo esperava, a la tenda distribuïdora d’esclaus no humans, dins d’una gàbia on no em podia moure. El traficant d’esclaus no estava molt content que jo estigués a la tenda, no era bo pel negoci. Quan ja tenia decidit donar-me com a "pèrdua" (matar-me i llançar-me a les escombraries) es trobà un humà i una humana amb els que ha començat la resta de la meua vida.

dimecres, 10 de juny del 2009

Vida

Un missatge de Guareña, Badajoz:

“Qué rabia me da tener que contar esto una vez más...

Ayer sábado, Manuel salía a pasear como cada tarde, pero esta vez cambió su ruta. Cuando llevaba como 1 km. de camino, en medio del campo, oyó un perro ladrar, pero miró a su alrededor y no veía nada, más que un pozo a lo lejos... y le dió por asomarse. Lía os ladridos venían de allí dentro. Manuel llegó hasta mi casa, y me dijo que venía en mi busca porque era una urgencia, había encontrado un perro en un pozo y no sabía si era macho o hembra, el tamaño... Pensaba que el pozo podía tener unos 5 metros de profundidad, pero en ese momento estaba tratando la posible adopción de una mastina a la que estoy dando de comer hace varios meses y que aún no se deja comer, entonces Higinio, este otro señor con el que yo estaba hablando, dijo que el tenía un arnés y una cuerda de 20 metros y que se atrevía a bajar a buscar a este perrito. ¡Menos mal que Higinio vino con nosotros y con esa cuerda tan larga! porque el pozo tenía una profundidad de 18 metros. Y gracias a Dios, el pozo no tenía agua.

No sabemos cuánto tiempo llevaba allí. Sólo sabemos que es una pequeña bretona, de tamaño pequeño-mediano, ya mayorcita, bastante desnutrida, muy noble... qué os voy a decir que no veáis en su carita. Y que ella oyó a Manuel pasar por allí y ladró para pedir AUXILIO, si no hubiese ladrado no sabríamos que estaba ahí...

¿Podéis imaginaros qué muerte tan terrible?, en un pozo, a 18 metros bajo tierra, sin agua, sin comida, en medio de la nada... La pared del pozo tiene una altura de 1,40 m. que la perrita no podría haber saltado sola, TODOS IMAGINAMOS CÓMO DEBIÓ HABER LLEGADO ALLÍ DENTRO. Y es también un milagro que VIDA no tubiera ningún daño en sus huesos. VIDA está bien, fuera del pozo pero SIGUE EN LA CALLE, NO ENCUENTRO ACOGIDA NI ADOPTANTE ¿HAY ALGUIEN QUE QUIERA HACERSE CARGO DE VIDA POR FAVOR?

Con las prisas, se me olvidó la cámara de fotos para hacérselas dentro del pozo, pero no resulta una imagen demasiado agradable. VIDA estaba desesperada por salir de allí. Envío otras fotillos que hicimos una vez que la habíamos rescatado.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Una miqueta de relax