Jo, EspartaKa

Ho he parlat amb la gent del pis i, finalment, tots i totes ens hem decidit a escriure aquest blog. Els meus companys diuen que hem de contar la nostra història.

Sóc una rata. Els humans diuen que sóc un "animal de laboratori". Classifiquen a la resta d’animals com a coses, amb adjectius que ens defineixen per la nostra utilitat per a ells. I totes són dolentes per a nosaltres, els animals que no hem nascut humans.

Al laboratori ens volen pel mateix que volen una proveta. Som un instrument d’investigació. I ens inoculen tota mena de productes, ens donen descàrregues elèctriques, ens fan emmalaltir i arribar a la psicosi, ens fan patir. Ens torturen i maten per a provar barres de llavis o productes de neteja. No importa que les provetes no puguen sentir i nosaltres si. Ens tracten igual.

Els humans també utilitzen les rates de laboratori per a altres coses. Jo, per exemple, vaig ser comprada al mercat d’esclaus per a que em mengés una serp esclava que, tancada a la seua pressó-vitrina de la mida d’una caixa, menja quan els seus "amos" ho decideixen. Jo sóc tranquil·la i pacífica; m’hauria capturat ràpidament, i la preuada "propietat dels humans", mostrada amb orgull a les visites, no hauria patit perill.

Però la serp es va morir abans de menjar-me. Segurament de pena, somiant, dins de la pressó-vitrina, amb un ample territori, ple de pedres sota les que passar la nit i on prendre la calor del gran sol, no d’una trista llum artificial. Somiant ser lliure com les rates que li permetrien sobreviure, i amb les que lluitaria per la vida en igualtat de condicions.

Ella morí mentre jo esperava, a la tenda distribuïdora d’esclaus no humans, dins d’una gàbia on no em podia moure. El traficant d’esclaus no estava molt content que jo estigués a la tenda, no era bo pel negoci. Quan ja tenia decidit donar-me com a "pèrdua" (matar-me i llançar-me a les escombraries) es trobà un humà i una humana amb els que ha començat la resta de la meua vida.

dijous, 29 de juliol de 2010

Quan les gàbies exploten

Què sent l’escaladora als peus de l’Everest? Sap que un munt de dificultats i de perills poden trencar el somni d’arribar al cim; que la manca de forces pot acabar amb mesos de preparació i treball. Sap que pot arribar, però no sap si arribarà. Quan monte l’últim campament en alçada, encara tindrà molt per fer. Només ho haurà aconseguit quan torne on és ara, sana i estàlvia, després d’haver coronat la muntanya.

La lluita animalista és com aquest ascens. Per a mi, ha estat com l’anhel del cim de les Gàbies Buides que, vist des de la vall, es perd entre els núvols, llunyà i inaccessible. Finalment, arribà el primer gran atac, iniciat per la Plataforma Prou i un grup de xerpes per la ruta de l’esquerra. Hui, 28 de juny de 2010, s’ha muntat el campament 1, des d’on la muntanya sembla una mica més petita.

Prou a la natura injusta de la tortura d’animals per diners i per plaer. Per 68 vots a favor front a 55 en contra i 9 abstencions, el Parlament de Catalunya continua fent història, malgrat els atacs dels cínics defensors de la llibertat constitucional. Per primera vegada, les persones escollides per a representar la Ciutadania han escoltat la seua veu, degudament formulada i expressada.

La gent animalista plora i s’abraça a la llotja, i moltes diputades i diputats s’han girat per a reconèixer el seu esforç amb un fort aplaudiment. Entre llàgrimes, jo també els aplaudisc. La fita més important de la breu història de l’animalisme a l’estat espanyol és el fruit del treball dur i constant de la gent de la Plataforma Prou que, front a vent i marea, fins i tot front a les amenaces dels que sustenten la seua llibertat en la sang de bous indefensos, sempre s’ha mantingut ferma.

El fruïts de la ILP els pot recollir tot l’animalisme. Hem aprés que la participació política és necessària; que poden cercar aliances honestes que ens permentan avançar; que guanyem si marquem objectius clars i possibles; que l’animalisme sempre trobarà, amb constància i paciència, gent amiga a les altres causes justes; que també hem de fer nostres les altres causes justes; que els camins es van fent i que, sovint, s’han de fer concessions en les rutes i els ritmes de marxa; que el èxits s’han de consolidar i que, per tant, el treball continua. Que no s’arriba de la vall de l’Especisme fins al cim de les Gàbies Buides d’un salt.

Com l’Estaca, les gàbies es trencaran estirant. L’animalisme estirarà d’ací i d’allà, sense apartar la vista dels animals que hi ha a dins. Un dia es trencarà l’última gàbia, com si explotara, gràcies a la nostra força. Fruit de la tensió constant, anirà cedint i cada vegada serà més gran. Milloraran les condicions dels animals, però no tindrem Prou fins que es trenque. Hui, totes les gàbies s’han fet una mica més grans. Moltíssimes gràcies, Prou!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Una miqueta de relax