Quan les gàbies exploten

"I tant que les curses de braus són una tradició catalana. Les tradicions catalanes també poden ser errònies. Quin valor positiu aporta aquesta tradició, per molt catalana que sigui?"
Joan Puigcercós, diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya.

"Detestem la crueltat gratuïta. Sento angunia de la violència perquè sóc socialista, a la manera que el socialisme va ser formulat pels clàssics. La causa socialista és la causa per la vida. El socialisme transforma les persones per a la pau de l’equitat, i les fa rebels a la iniquitat. Les fa combatents front a l’acumulació insolidària, dures contra les violències i toves per a la fraternitat; valentes davant d’allò que és de natura injusta."
Francesc Pané, diputat d’Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida Alternativa.

Què sent l’escaladora als peus de l’Everest? Sap que un munt de dificultats i de perills poden trencar el somni d’arribar al cim; que la manca de forces pot acabar amb mesos de preparació i treball. Sap que pot arribar, però no sap si arribarà. Quan monte l’últim campament en alçada, encara tindrà molt per fer. Només ho haurà aconseguit quan torne on és ara, sana i estàlvia, després d’haver coronat la muntanya.

La lluita animalista és com aquest ascens. Per a mi, ha estat com l’anhel del cim de les Gàbies Buides que, vist des de la vall, es perd entre els núvols, llunyà i inaccessible. Finalment, arribà el primer gran atac, iniciat per la Plataforma Prou i un grup de xerpes per la ruta de l’esquerra. Hui, 28 de juny de 2010, s’ha muntat el campament 1, des d’on la muntanya sembla una mica més petita.

Prou a la natura injusta de la tortura d’animals per diners i per plaer. Per 68 vots a favor front a 55 en contra i 9 abstencions, el Parlament de Catalunya continua fent història, malgrat els atacs dels cínics defensors de la llibertat constitucional. Per primera vegada, les persones escollides per a representar la Ciutadania han escoltat la seua veu, degudament formulada i expressada.

La gent animalista plora i s’abraça a la llotja, i moltes diputades i diputats s’han girat per a reconèixer el seu esforç amb un fort aplaudiment. Entre llàgrimes, jo també els aplaudisc. La fita més important de la breu història de l’animalisme a l’estat espanyol és el fruit del treball dur i constant de la gent de la Plataforma Prou que, front a vent i marea, fins i tot front a les amenaces dels que sustenten la seua llibertat en la sang de bous indefensos, sempre s’ha mantingut ferma.

El fruïts de la ILP els pot recollir tot l’animalisme. Hem aprés que la participació política és necessària; que poden cercar aliances honestes que ens permentan avançar; que guanyem si marquem objectius clars i possibles; que l’animalisme sempre trobarà, amb constància i paciència, gent amiga a les altres causes justes; que també hem de fer nostres les altres causes justes; que els camins es van fent i que, sovint, s’han de fer concessions en les rutes i els ritmes de marxa; que el èxits s’han de consolidar i que, per tant, el treball continua. Que no s’arriba de la vall de l’Especisme fins al cim de les Gàbies Buides d’un salt.

Com l’Estaca, les gàbies es trencaran estirant. L’animalisme estirarà d’ací i d’allà, sense apartar la vista dels animals que hi ha a dins. Un dia es trencarà l’última gàbia, com si explotara, gràcies a la nostra força. Fruit de la tensió constant, anirà cedint i cada vegada serà més gran. Milloraran les condicions dels animals, però no tindrem Prou fins que es trenque. Hui, totes les gàbies s’han fet una mica més grans. Moltíssimes gràcies, Prou!