Jo, EspartaKa

Ho he parlat amb la gent del pis i, finalment, tots i totes ens hem decidit a escriure aquest blog. Els meus companys diuen que hem de contar la nostra història.

Sóc una rata. Els humans diuen que sóc un "animal de laboratori". Classifiquen a la resta d’animals com a coses, amb adjectius que ens defineixen per la nostra utilitat per a ells. I totes són dolentes per a nosaltres, els animals que no hem nascut humans.

Al laboratori ens volen pel mateix que volen una proveta. Som un instrument d’investigació. I ens inoculen tota mena de productes, ens donen descàrregues elèctriques, ens fan emmalaltir i arribar a la psicosi, ens fan patir. Ens torturen i maten per a provar barres de llavis o productes de neteja. No importa que les provetes no puguen sentir i nosaltres si. Ens tracten igual.

Els humans també utilitzen les rates de laboratori per a altres coses. Jo, per exemple, vaig ser comprada al mercat d’esclaus per a que em mengés una serp esclava que, tancada a la seua pressó-vitrina de la mida d’una caixa, menja quan els seus "amos" ho decideixen. Jo sóc tranquil·la i pacífica; m’hauria capturat ràpidament, i la preuada "propietat dels humans", mostrada amb orgull a les visites, no hauria patit perill.

Però la serp es va morir abans de menjar-me. Segurament de pena, somiant, dins de la pressó-vitrina, amb un ample territori, ple de pedres sota les que passar la nit i on prendre la calor del gran sol, no d’una trista llum artificial. Somiant ser lliure com les rates que li permetrien sobreviure, i amb les que lluitaria per la vida en igualtat de condicions.

Ella morí mentre jo esperava, a la tenda distribuïdora d’esclaus no humans, dins d’una gàbia on no em podia moure. El traficant d’esclaus no estava molt content que jo estigués a la tenda, no era bo pel negoci. Quan ja tenia decidit donar-me com a "pèrdua" (matar-me i llançar-me a les escombraries) es trobà un humà i una humana amb els que ha començat la resta de la meua vida.

divendres, 23 de juliol de 2010

Mi cuerpo


Harta de las personas que creen que somos incubadoras y nos dan lecciones sobre lo que una “madre” (la palabra mujer no existe) debe o no debe hacer.

Harta de las personas que creen que soy vegana porque defiendo la “vida” del huevo… no, defiendo a la gallina a la que forzamos a poner huevos una y otra vez. Vivirá en mejores o peores condiciones: tal vez pueda pisar suelo firme, tal vez sepa lo que es la luz del sol y no malviva en una jaula en batería donde enloquecerá, tal vez su pico no sea mutilado en vivo (algo improbable)… pero lo cierto es que ella es considerada una cosa y cuando valga más muerta que viva, será enviada al matadero y transformada en caldo de pollo.

Nos apropiamos de su cuerpo, la cosificamos para comernos sus óvulos y no tenemos derecho a hacerlo.

Así que, sí: mi cuerpo es mío. El cuerpo de las y los demás, no.

1 comentari:

  1. Por no hablar del hecho de que los hermanos machos de esas gallinas han sido convertidos en pienso, hamburguesas... o "pollo de corral". Aproximadamente, por cada gallina "ponedora", hay un pollito que ha sido asesinado porque al ser macho no pone huevos.

    Muy buen post.

    ResponElimina

Una miqueta de relax