Jo, EspartaKa

Ho he parlat amb la gent del pis i, finalment, tots i totes ens hem decidit a escriure aquest blog. Els meus companys diuen que hem de contar la nostra història.

Sóc una rata. Els humans diuen que sóc un "animal de laboratori". Classifiquen a la resta d’animals com a coses, amb adjectius que ens defineixen per la nostra utilitat per a ells. I totes són dolentes per a nosaltres, els animals que no hem nascut humans.

Al laboratori ens volen pel mateix que volen una proveta. Som un instrument d’investigació. I ens inoculen tota mena de productes, ens donen descàrregues elèctriques, ens fan emmalaltir i arribar a la psicosi, ens fan patir. Ens torturen i maten per a provar barres de llavis o productes de neteja. No importa que les provetes no puguen sentir i nosaltres si. Ens tracten igual.

Els humans també utilitzen les rates de laboratori per a altres coses. Jo, per exemple, vaig ser comprada al mercat d’esclaus per a que em mengés una serp esclava que, tancada a la seua pressó-vitrina de la mida d’una caixa, menja quan els seus "amos" ho decideixen. Jo sóc tranquil·la i pacífica; m’hauria capturat ràpidament, i la preuada "propietat dels humans", mostrada amb orgull a les visites, no hauria patit perill.

Però la serp es va morir abans de menjar-me. Segurament de pena, somiant, dins de la pressó-vitrina, amb un ample territori, ple de pedres sota les que passar la nit i on prendre la calor del gran sol, no d’una trista llum artificial. Somiant ser lliure com les rates que li permetrien sobreviure, i amb les que lluitaria per la vida en igualtat de condicions.

Ella morí mentre jo esperava, a la tenda distribuïdora d’esclaus no humans, dins d’una gàbia on no em podia moure. El traficant d’esclaus no estava molt content que jo estigués a la tenda, no era bo pel negoci. Quan ja tenia decidit donar-me com a "pèrdua" (matar-me i llançar-me a les escombraries) es trobà un humà i una humana amb els que ha començat la resta de la meua vida.

dijous, 23 de setembre de 2010

Rar

Text de Jesús Frare.

"Les llengües només tenen dos enemics: qui les imposa i que les prohibeix".
Mariano Rajoy, defensor acèrrim de la llibertat, la democràcia, la igualtat, la justícia, la diversitat…
i tot allò que sone a grandiloqüent i el permeta eixir per la tele.

Sóc militant animalista. Sóc membre de la Folgança Antitaurina d’Algemesí, que porta més de 15 anys mostrant el seu rebuig a la tortura “tradicional” que es practica durant la setmana de bous de la ciutat i, especialment, a la que pateixen les xicotetes vedelles de les becerrades. Sóc la persona que portava el megàfon durant la manifestació del 18 de setembre.

Vaig plorar d’emoció el dia que s’aprovà la reforma de la Llei de protecció dels animals de Catalunya i, per tant, no sóc dels que l’han criticat fins a la sacietat i, després, l’han celebrat amb xampany (qualsevol cosa per a traure el taüt a passejar). Si critique, busque mitjans per a fer-ho de forma constructiva. No sóc el propietari de la veritat i, per tant, assumisc el desacord. Per això, crec que les meues modestes contribucions superen amb escreix la crítica constant, malintencionada i avorrida (i pública) que constitueix l’únic actiu del senyor Arturo Pérez i de molts dels que té darrere.

Respondré a la que ha fet, amb el seu to habitual, respecte a l’ús del valencià durant la manifestació d’Algemesí. Aquest senyor es dirigí a mi en dues ocasions. En una de elles, em reclamà unes paraules pels hispanohablantes de la manifestació. Com que aquesta gent no sol reclamar parlaments en galego, asturiano, euskera, aragonès, aranès o català (malgrat que, segons convinga, la gent que parla aquestes llengües també pot ser hispana) vaig entendre que volia que parlara en castellà. I, amb arguments, em vaig negar.

Aquesta decisió és responsabilitat meua i, per tant, en cap cas es pot traure a passejar “el monstre del nacionalisme”, un argument tan avorrit com la resta dels d’aquesta gent, que se’ls intercanvien amb els taurins com si foren cromos. Aquest fou l’argument estrella dels taurins durant el debat de la ILP de Catalunya, juntament amb el dels correbous (que ha servit a molta gent propera a Actyma per a tindre el cul pegat a la cadira i els ulls al facebook durant hores, per a criticar, es clar).

A la Folgança som gent valenciana, que utilitza el valencià com a llengua vehicular, malgrat les dificultats. Les nostres reunions tenen el valencià com a llengua vehicular, i mai s’ha plantejat que s’haja de substituir pel castellà, perquè no tindria sentit. Algemesí és un poble valencià, i el valencià és la llengua d’aquesta terra. Per això vaig considerar, sota la meua responsabilitat, que no hi havia cap motiu per a deixar de parlar en valencià.

La meua família vingué de Puertollano, moguda per la fam i la por, en acabar la Guerra Civil. El castellà és la llengua dels meus avis. El castellà és la llengua de la meua família. Estic orgullós dels meus orígens i, per això, estic orgullós de parlar la llengua amb la que l’àvia em contava històries de miners, o amb la que em cantava una cançoneta dedicada a la gent d’Almodóvar del Campo. El castellà és la llengua de la meua família, i el valencià és la llengua del meu país, de la meua gent. És la meua llengua.

El meu país accedí a la plena escolarització en castellà. La ràdio i la televisió arribaren en castellà. Una onada migratòria sense precedents, formada per gent que buscava noves oportunitats o, tal vegada, les primeres, arribà al País Valencià i es trobà amb la nostra llengua proscrita. El franquisme protegí i imposà el castellà en uns moments clau de la història. En un país normal, jo parlaria la llengua dels meus avis a casa i la del meu poble al carrer, però aquest no és un país normal. He de lluitar per a poder parlar valencià amb els “Arturos” que em trobe quasi tots els dies.

Vull reiterar l’orgull que sent per saber parlar castellà. Vull manifestar la meua estima per totes les llengües del món i el meu respecte per totes les persones que les parlen. Parle valencià al meu país perquè és la llengua del meu país. No ho faig contra ningú, i molt menys contra la gent que vingué a Algemesí i que no parla valencià, a la que vull manifestar el meu agraïment més profund.

_____

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Una miqueta de relax