Jo, EspartaKa

Ho he parlat amb la gent del pis i, finalment, tots i totes ens hem decidit a escriure aquest blog. Els meus companys diuen que hem de contar la nostra història.

Sóc una rata. Els humans diuen que sóc un "animal de laboratori". Classifiquen a la resta d’animals com a coses, amb adjectius que ens defineixen per la nostra utilitat per a ells. I totes són dolentes per a nosaltres, els animals que no hem nascut humans.

Al laboratori ens volen pel mateix que volen una proveta. Som un instrument d’investigació. I ens inoculen tota mena de productes, ens donen descàrregues elèctriques, ens fan emmalaltir i arribar a la psicosi, ens fan patir. Ens torturen i maten per a provar barres de llavis o productes de neteja. No importa que les provetes no puguen sentir i nosaltres si. Ens tracten igual.

Els humans també utilitzen les rates de laboratori per a altres coses. Jo, per exemple, vaig ser comprada al mercat d’esclaus per a que em mengés una serp esclava que, tancada a la seua pressó-vitrina de la mida d’una caixa, menja quan els seus "amos" ho decideixen. Jo sóc tranquil·la i pacífica; m’hauria capturat ràpidament, i la preuada "propietat dels humans", mostrada amb orgull a les visites, no hauria patit perill.

Però la serp es va morir abans de menjar-me. Segurament de pena, somiant, dins de la pressó-vitrina, amb un ample territori, ple de pedres sota les que passar la nit i on prendre la calor del gran sol, no d’una trista llum artificial. Somiant ser lliure com les rates que li permetrien sobreviure, i amb les que lluitaria per la vida en igualtat de condicions.

Ella morí mentre jo esperava, a la tenda distribuïdora d’esclaus no humans, dins d’una gàbia on no em podia moure. El traficant d’esclaus no estava molt content que jo estigués a la tenda, no era bo pel negoci. Quan ja tenia decidit donar-me com a "pèrdua" (matar-me i llançar-me a les escombraries) es trobà un humà i una humana amb els que ha començat la resta de la meua vida.

divendres, 22 de maig de 2009

Pink, una cançò

3 comentaris:

  1. Hola amiga, Soc la Lulú he rebut un premi-carinyos i tenía ke compartirlo y repartirlo, así ke te he dado también este premio a ti.
    Ptonsss!!!!! i una moguda de bigotisssss!!!!! Miauuuuu!!!! entra al nostre blog i trobaras una cosa per a tu.
    http://cicatricestransgenicas.blogspot.com/2009/05/premios-symbeline-unos-carinos-entre.html

    ResponElimina
  2. Habría que hacerle esas preguntas a tantos dirigentes...

    bsss

    ResponElimina
  3. Ohhh... muchas gracias por el premio, me he quedado patidifusa... ahora voy a leer un breve discurso que llevo años ensayando frente al espejo:

    Subo los escalones con mi vestido de gala, me acerco al micro, sonrío y digo, entre lantos: “Muchas gracias. Quiero agradecer a las miembras de la academia que me hayan otorgado tan gran honor. Yo, una humilde rata de Wiskonssinnn, soñaba con recoger esta estatuilla cuando era cachorra y ahora, oh [suspiro emocionado] mi sueño se ha hecho realidad [lloros e hipos de emoción]”.

    Lloros, lloros, bajo las escaleras emocionada y me piro rápido no vaya a ser que Lulú, la gata miembra, cambie de opinión.

    Besotes y un restregón.

    ResponElimina

Una miqueta de relax