Jo, EspartaKa
Ho he parlat amb la gent del pis i, finalment, tots i totes ens hem decidit a escriure aquest blog. Els meus companys diuen que hem de contar la nostra història.
Sóc una rata. Els humans diuen que sóc un "animal de laboratori". Classifiquen a la resta d’animals com a coses, amb adjectius que ens defineixen per la nostra utilitat per a ells. I totes són dolentes per a nosaltres, els animals que no hem nascut humans.
Al laboratori ens volen pel mateix que volen una proveta. Som un instrument d’investigació. I ens inoculen tota mena de productes, ens donen descàrregues elèctriques, ens fan emmalaltir i arribar a la psicosi, ens fan patir. Ens torturen i maten per a provar barres de llavis o productes de neteja. No importa que les provetes no puguen sentir i nosaltres si. Ens tracten igual.
Els humans també utilitzen les rates de laboratori per a altres coses. Jo, per exemple, vaig ser comprada al mercat d’esclaus per a que em mengés una serp esclava que, tancada a la seua pressó-vitrina de la mida d’una caixa, menja quan els seus "amos" ho decideixen. Jo sóc tranquil·la i pacífica; m’hauria capturat ràpidament, i la preuada "propietat dels humans", mostrada amb orgull a les visites, no hauria patit perill.
Però la serp es va morir abans de menjar-me. Segurament de pena, somiant, dins de la pressó-vitrina, amb un ample territori, ple de pedres sota les que passar la nit i on prendre la calor del gran sol, no d’una trista llum artificial. Somiant ser lliure com les rates que li permetrien sobreviure, i amb les que lluitaria per la vida en igualtat de condicions.
Ella morí mentre jo esperava, a la tenda distribuïdora d’esclaus no humans, dins d’una gàbia on no em podia moure. El traficant d’esclaus no estava molt content que jo estigués a la tenda, no era bo pel negoci. Quan ja tenia decidit donar-me com a "pèrdua" (matar-me i llançar-me a les escombraries) es trobà un humà i una humana amb els que ha començat la resta de la meua vida.
Antoni Ruiz, primer gai represaliat per la dictadura de Franco al que se li reconeix dret d'indemnització pel temps passat a la presó per la seua “condició sexual”.
Font:
http://expresos-sociales.blogspot.com/
Antoni Ruiz, primer gai represaliat per la dictadura de Franco al que se li reconeix dret d'indemnització pel temps passat a la presó per la seua “condició sexual”.
Entrades
Siento discrepar pero me parece un poco exagerado una indemnización por tan poco tiempo.
ResponElimina¿Exagerado? No lo sé... ¿cómo se valora la indemnización por una paliza?, ¿por una violación? ¿Cómo y en cuánto se valora ser encarcelado con 17 años, trasladado de una prisión a otra, encerrado en una celda, donde se vive cada día con el temor de salir y ser violado? Y después... el destierro, los antecedentes penales. ¿En cuánto se valora todo ese sufrimiento?
ResponEliminaEsa indemnización es una reparación simbólica. Es el reconocimiento de que se actuó mal, de que no había derecho, que Antoni Ruiz (y todas las personas, hombres y mujeres, vejadas, perseguidas y torturadas) eran inocentes. Es el reconocimiento de que lo que le sucedió a él nunca debió haber ocurrido. Es, en definitiva, un acto de justicia.
Anónimo: ponte por un segundo en su piel y dime que es exagerado.
Un saludo.