Jo, EspartaKa

Ho he parlat amb la gent del pis i, finalment, tots i totes ens hem decidit a escriure aquest blog. Els meus companys diuen que hem de contar la nostra història.

Sóc una rata. Els humans diuen que sóc un "animal de laboratori". Classifiquen a la resta d’animals com a coses, amb adjectius que ens defineixen per la nostra utilitat per a ells. I totes són dolentes per a nosaltres, els animals que no hem nascut humans.

Al laboratori ens volen pel mateix que volen una proveta. Som un instrument d’investigació. I ens inoculen tota mena de productes, ens donen descàrregues elèctriques, ens fan emmalaltir i arribar a la psicosi, ens fan patir. Ens torturen i maten per a provar barres de llavis o productes de neteja. No importa que les provetes no puguen sentir i nosaltres si. Ens tracten igual.

Els humans també utilitzen les rates de laboratori per a altres coses. Jo, per exemple, vaig ser comprada al mercat d’esclaus per a que em mengés una serp esclava que, tancada a la seua pressó-vitrina de la mida d’una caixa, menja quan els seus "amos" ho decideixen. Jo sóc tranquil·la i pacífica; m’hauria capturat ràpidament, i la preuada "propietat dels humans", mostrada amb orgull a les visites, no hauria patit perill.

Però la serp es va morir abans de menjar-me. Segurament de pena, somiant, dins de la pressó-vitrina, amb un ample territori, ple de pedres sota les que passar la nit i on prendre la calor del gran sol, no d’una trista llum artificial. Somiant ser lliure com les rates que li permetrien sobreviure, i amb les que lluitaria per la vida en igualtat de condicions.

Ella morí mentre jo esperava, a la tenda distribuïdora d’esclaus no humans, dins d’una gàbia on no em podia moure. El traficant d’esclaus no estava molt content que jo estigués a la tenda, no era bo pel negoci. Quan ja tenia decidit donar-me com a "pèrdua" (matar-me i llançar-me a les escombraries) es trobà un humà i una humana amb els que ha començat la resta de la meua vida.

dijous, 16 d’abril del 2009

Una història de tantes... però amb final feliç

La meua amiga humana Berta, súper-rescatadora de gates i gats, ratolines i ratolins, gossas i gossos, etc., etc., etc., em compta la història de Isa:

Isa és una gateta de mes i mig. Va aparèixer al pàrquing d’un supermercat. Sola i indefensa, plorava demanant ajuda. No podia obrir uns ulls plens de pus i, per això, es xocava contra tot... “el pitjor és que estava ple de gent, la sentien, però ningú feia a res, tots passaven de llarg”.

Perquè “només” era un animal, per a què preocupar-se? En un país en que defensar un animal és més perillós que torturar-lo, Isa ho tenia cru, però cru cru.

Per sort, hi ha humanes i humans com Berta i Cata... es feren càrrec d’Isa i ella, en agraïment, començà a millorar. La foto parla per ella mateixa.
Isa va ser adoptada i viu amb la seua nova bandada formada per dos xics i una gosseta.

P.S.: Aquesta història em recorda el que diu una humana que conec i que descriu a persones com Berta i Cata (ADVERTÈNCIA: aquesta definició no la trobareu al diccionari de la RAE):

Animalista: Dícese de la persona que va de soponcio en soponcio [generalmente sin un duro... això ho afegeix la humana que tinc al costat], empeñándose en mostrar una realidad que nadie quiere ver ni pretende cambiar.

2 comentaris:

  1. Espartaka, estoy de acuerdo contigo en cuanto a los registros públicos pero mira, ya ves, el violador de l?eixample, hoy le han hecho el juicio de su reincidencia. Y, fíjate que yo he comentado: Claro que quizás para que estos registros públicos funcionaran, no debería haber gente que pensara que tomarse la justicia por su mano es normal, o que la pena de muerte es justa, o que se dediquen a husmear en la vida de la gente vecina para estigmatizarla...., ¿Ves, Espartaka? soy una gata más concienciada de lo ke pueda parecer cuando pido estos registros públicos...
    Ptonsss!!! als bigotis de Lulú, la gata miembra

    ResponElimina

Una miqueta de relax